Existeix un ampli consens en considerar família i escola com els entorns més rellevants del desenvolupament de l’infant. La bona entesa, col·laboració i responsabilització conjunta reverteix positivament en els aprenentatges i en el desenvolupament del nen. En aquest escenari l’assessor psicopedagògic és un actor decisiu que sovint treballa entre bastidors, acompanyant i col·laborant amb els mestres per optimitzar les relacions amb les famílies i l’atenció als infants.

L’objectiu d’aquest Treball de Fi de Màster és contrastar les pràctiques educatives de les assessores d’una escola concertada relatives a la relació família-escola amb els postulats del model educacional-constructiu. La finalitat és identificar els aspectes coherents amb el model i d’altres susceptibles de millora o canvi. Per dur-ho a terme es descriuen el conjunt de criteris vinculats al model educacional-constructiu amb les pràctiques del centre relatives al treball amb les famílies.

Els resultats de l’anàlisi mostren l’existència d’elements clau del model teòric (com la mediació i doble mediació entre assessores, mestres i famílies), però que cal seguir treballant en la construcció d’un context de
col·laboració que afavoreixi la participació plena dels agents implicats i eviti l’establiment d’una relació d’expert entre aquests. A més, destaca la dificultat que suposa ampliar l’atenció a l’alumne individualment per revertir en la millora d’una part o del conjunt de l’aula.